Resulta que un escriu, o això diu que fa, una novel·la. Resulta que porta dos anys de treball més o menys ininterromput. Dos anys donen per a mirar les coses amb una mica de perspectiva. Es comença creient que és el projecte de la vida. Il·lusiona veure com aquella idea creix i, sobretot, es fa latent i plenament tangible.
La qüestió, no obstant, va una mica més enllà. Jo vaig començar a escriure per necessitat. Portava molts anys amb una idea al cap i vaig aprofitar la primera ocasió que se’m va presentar per a dedicar-m’hi amb prou temps. La idea es feia grossa i complexa, cada cop més difícil d’abastar. Calia deixar-la en algun lloc perquè fos aprofitable; al cap i a la fi, semblava una bona idea. El cap rebentava, la idea creixia a passos agengantats. Una pàgina escrita equivalia a capítols sencers d’històries paral·leles, de missatges no escrits, de noves metàfores i recursos estilístics. Cada paraula escrita creava una nova dimensió d’aquella immensitat. No hi ha altra solució que seguir escrivint, sabent d’entrada que no es podrà escriure tot.
Tot és massa per a una novel·la, cal treure’n l’essencial. I no com un sacrifici, sinó per simple qüestió d’estètica. Escriure-ho tot seria, a banda de feixuc, literàriament farregós. Només cal escriure la veritable història, el nucli de la idea, i apuntar perquè no s’oblidin els detalls del món nou. Llavors miro el que tinc. Després de dues redaccions i infinitud de correccions menors, comença a distingir-se la idea inicial. Em sento com un escultor que té davant una pedra (marbre, si us plau) informe i obtusa, i a mida que se succeeixen els cops mestres acaba sorgint la figura, més o menys brillant.
Em deien que innovés, que fes quelcom atractiu, que abandonés la trama filosòfica… Jo escric per necessitat, no per a ser present en les llistes dels grans escriptors del segle. Escriure per necessitat no es contradiu amb intentar fer una bona novel·la, però no té perquè implicar la voluntat de vendre. Ni pretenc fer un best-seller ni el faré mai. Aquesta és la meva primera novel·la, encara no és acabada, però puc reflexionar-hi. Entenc les meves limitacions i sé que ni serà la última ni de lluny la millor. Però és la primera. La més dolça, la més ingènua, la més difícil. He abocat la meva vida en aquell grapat creixent de lletres i no només hi sóc jo, sinó tot el que té importància per a mi. És ben previsible, tot escriptor comença per aquí, però això no li resta afecte.
Perquè se li acaba agafant afecte. Crees i veus créixer els personatges, i no pots evitar simpaties i antipaties. Després de dos anys, que probablement s’allargaran a tres, sento un profund afecte i una tímida admiració pel meu protagonista. Ell havia de ser jo, però què coi, perdria carisma. No em plantejaré si la meva psique dóna per a protagonitzar una novel·la (ni ho faré mai, Déu me’n guard), Úron va néixer de mi i, malgrat és possible que se m’assembli lleugerament, és plenament genuí. Existeix, i això dóna traquil·litat. Algun dia el mataré i no sentirà rancor per mi. Haurà d’esperar a les futures revisions, quan em pugui prendre la novel·la acabada amb prou distància. Llavors el poliré i mai el donaré per acabat. No em podrà odiar. Sempre seguirà creixent. Com a mínim, existeix. Jo em sento més calmat i el meu cervell m’ho agraiex. El pobre s’escalfava.
