Sense fi

No va mirar enrere mentre s’allunyava de la estació espacial. Però sabia que era allà, expectant, mirant-lo, mig amb esperança, mig amb por. Era, de fet, l’última esperança, i per a això l’havien preparat. La Xina no havia donat suport a la iniciativa, ni al fet que el pilot fos canadenc, però tots sabien que no hi havia temps i van haver d’acceptar. Tots sabien del perill a què sempre havia estat sotmès el planeta, però mai li van parar prou atenció. Ni diners, ni temps, i ara era massa tard. Res havia pogut desviar l’implacable meteorit que s’acostava a la Terra, ni els milers de caps nuclears, ni els miralls d’ones, res. I el temps havia passat. Segons els càlculs, el lloc d’impacte era una zona deshabitada de la Patagònia. Però els efectes serien devastadors. Ningú s’atrevia a qüestionar que si res evitava la catàstrofe, la raça humana s’extingiria. La Lluna segurament sobreviuria, però les colònies que hi estaven construint encara no eren operatives.

I allí era ell, en el més ràpid dels transbordadors que la NASA i l’Agència Espacial Europea havien pogut fabricar, amb el trepant més potent i la bomba nuclear més poderosa. Tot depenia de la seva determinació i de l’eficàcia de l’equip de freds robots que l’acompanyaven. Havien de foradar el meteorit, instal·lar la bomba i esperar que la roca s’esmicolés o, com a mínim, variés prou la seva trajectòria com per allunyar-se de la Terra.

 Semblava fàcil. Tots l’havien trucat per a donar-li ànims. Tenia una llista dels caps d’estat amb qui havia parlat. La seva dona, la dolça i blanca Alice, havia plorat quan es van acomiadar, i de ben segur que ho faria ara. Només “Adéu”. No s’havia atrevit a dir-li res més. No havia pogut. Només s’havien mirat, amb els ulls brillants. Ella ho entendria. Ho sabia. El coneixia bé, i sabia que no li era fàcil expressar els sentiments. Va notar com, en la foscor de l’espai buit, els ulls es rebel·laven i esquerdaven la paret d’immutabilitat que s’havia imposat. Maleït sia, se l’estimava, i no havia sigut capaç de dir-li-ho. Només una paraula, un frec lleu amb els llavis, una carícia amb els dits; res d’això. El món el contemplava i no podia, o no volia, mostrar-se feble. Ho era.

Ningú li va dir que podria tornar. Ningú li va assegurar que podria sobreviure a l’explosió. El meteorit es movia massa de pressa. Fins i tot a la Terra rebrien la força de l’explosió nuclear. Ho sabien, i malgrat tot, l’havien enviat. I ell no ho havia discutit. No podria haver fet res més; li van obligar a ser heroi i ho va assumir. No se n’arrepentia, però l’Alice sí. Li havia cridat. Havia maleït els assessors del president, els generals i les Nacions Unides. Que enviessin un robot, deia. Sabia que no era possible sense un humà. Ho sabia. Ella sempre sabia què calia fer, o així ho semblava. Ell no. No podria haver escollit. Li ho van ordenar, i així va ser més fàcil. A més d’astronauta, a més de salvador de la humanitat, era soldat, i entenia el valor d’una ordre, per terrible que fos. Ho estava fent, i tot anava bé. Però l’Alice… De ben segur que no la tornaria a veure. El seu record, esborrat, i l’afecte escampat amb les miques de pols que quedessin de la Terra. Com d’altres tantes parelles. Volia pensar que els unia un vincle especial; l’hora era greu i s’ho va permetre. Però no va somriure. El record només li va dur amargor.

Va intentar buscar alguna resta de serenor enmig del garbuix de vísceres que era en aquell moment. No la va trobar, però almenys va aconseguir distreure’s. Respirava fons en va, tot intentant tranquil·litzar-se, concentrar-se, i mirar endavant. Mirar el fat als ulls, aquell enorme meteorit que rodolava, sempre acostant-se, sense aturar-se, sense compassió. Li va semblar que distingia una boca i un ulls en la cara més propera d’aquella enorme pedra. La imatge li va semblar prou grotesca com per no tenir-la en compte. Calia vigilar els controls, i assegurar-se que tot anava bé. De moment, així era.

Amb el temps, el meteorit va anar aclaparant tot el camp visual. S’estenia de punta a punta del petit vidre de la cabina del transbordador. Era allargat i la superfície estava solcada per innumerables cràters. La llum del sol, tèrbola i feble rere la Terra, li conferia certa dignitat. Semblava cobert d’or vell i brut, llastat pels anys, llimat per la vida però savi i fort encara. Brillava amb timidesa, ell, que era tot hecatombe. Ningú no li havia posat nom. Ja no quedava ironia; a escassos dies de la més que possible fi tothom pensava a aprofitar el temps i morir en pau. Però ell era allí, no a la Terra. No podia plantejar-se què fer en el temps que li quedava més que acostar-se al meteorit i intentar rebentar-lo. Va pensar en un nom. Sense saber-ho, aquella pedra morta li despertava certa simpatia. S’havia passat mitja vida estudiant roques com aquella, i la coneixia bé. Feia anys que en seguien el rumb. I des d’un principi va mostrar clarament les seves intencions. Sense vacil·lar un instant. Tant aviat com el van albirar va declarar sense contemplacions que es dirigia a la Terra. Per a destruir-la i no deixar-ne rastre. Li diria Hal. Ambdós acabarien aixafats aviat, així que no podrien gaudir del nom. Però, almenys, compartirien quelcom abans de la fi.

Tot s’havia carregat d’un fort regust d’irreversibilitat. Tot era l’últim. Cada pas, cada moviment, cobrava un valor suprem. Però els homes no perdien l’esperança. Estaven convençuts que se’n sortiria, i podria desviar en Hal. Com també havien estat convençuts que els míssils el desfarien, o com quan els van dir que els miralls en fondrien la superfície. Mai perdien l’esperança. Recordava els somriures angoixats de la multitud que el va anar a acomiadar. Hi havia milers de persones, amb la mirada cansada, terriblement angoixada, i la brillantor de la confiança. Sabien que ho aconseguiria. A ell li va semblar insuportable. Aquella càrrega, aquella quantitat infinita d’expectatives posades sense compte sobre les espatlles. Era un Atlas, però petit i miserable. Un simple home que havia de carregar amb deu mil milions de vides. No hi va voler pensar. Li venia una basca. Va empassar saliva, va prémer amb força els comandaments i va mirar endavant, cara a cara amb en Hal.

Va recordar el rostre de la seva dona. De forma ovalada, el posat ferm i la mirada trista. Els ulls verds, d’un verd feixuc i ombrívol, fosc i profund. El nas petit i els llavis fins. L’Alice era bonica. No preciosa, només bonica. I allí restava la seva delicadesa, el seu terrible encant, en aquella bellesa mesurada, calculada i prudent, que no ocultava una voluntat ferma i una gran tendresa. Era ambdues coses alhora. Era severa, però també dolça. Gelosa i summament afectuosa. I tan decidida i pràctica. No com ell. Va descobrir, amb certa indiferència, que es menyspreava. En certa manera, ja ho sabia. Es menyspreava per acostar-se sense adonar-se’n a en Hal. Es menyspreava per haver de ser un heroi, per haver de ser el salvador de la humanitat sencera i no poder sortir-se’n. Hauria volgut poder ser un gran heroi; entendre que era qui era i carregar amb la responsabilitat que li pertocava amb resignació. Però no ho era. Era poc més que un covard. Un astrofísic covard, amb gran experiència a l’espai i quinze anys a la facultat, embotit dins un escafandre carregat de logotips i amb una missió inabordable. Ningú podia ser capaç d’assumir una tasca com aquella. Per l’amor de Déu, havia de salvar la Terra! No era que no en tingués ganes. No era qüestió de valor. Senzillament, no podia fer-se càrrec d’un pes com aquell. Sabia que, si ho intentés, no fallaria. No dubtava de les seves capacitats. Era un home competent. Un home intel·ligent, bastant més intel·ligent que la resta dels homes. Però, al cap i a la fi, un home fracassat. Al final de la seva vida hauria dit que va salvar el món i n’hauria sentit vergonya.

En mitja hora arribaria a la superfície d’en Hal. Tot estava preparat. Feia estona que havien activat el trepant per a comprovar-lo. Els caps nuclears romanien silenciosos i freds; hauria assegurat que duien quelcom maligne a l’ànima, si n’haguessin tingut. Esperaven amb delit, expectants, com si sabessin perquè havien estat fabricats i en gaudissin profundament. El transbordador, amb el pilot automàtic, va començar a dibuixar una òrbita al voltant de l’asteroide. Faltava ben poc. Li parlaven, des de la Terra. Un cos de psicòlegs l’animava constantment, i li assegurava que era capaç de fer-ho. El president dels EEUU el mirava amb preocupació. No es creia capaç de poder ocultar la suor que li perlava el front. La comunicació era clara i sense distorsions. Tot anava bé, llevat d’un cert vaivé en la trajectòria de la nau. Li van assegurar que el sacseig augmentaria, però que no corria perill. Tot anava bé. Al cap d’un quart d’hora es tallaria la comunicació i s’hauria de fer càrrec de tot. Ho havia preparat una pila de vegades; sabia perfectament què havia de fer.

L’espera se li feia eterna. No podia suportar l’espera de l’instant següent. Hauria volgut arrencar-se els cinturons, sortir a l’espai i cridar ben fort. Però romania allà, al centre del món, immòbil, assegut al tron de Déu, esperant a poder prémer un botó i aturar l’avenç del destí. Intuïa que la Terra estava condemnada. Li ho havia dit a l’Alice. Ella l’havia abraçat amb força i li havia dit que confiava en ell. La confiança li va clavar una dolorosa puntada de peu a l’estómac. Una més. Feia una setmana que la humanitat havia decidit ser immisericordiosa amb ell.

Es va agafar amb força als controls. Els punys van emblanquir de la tensió. Els motors van alliberar una última flamarada i la nau, després de treure el tren d’aterratge, es va recolzar amb delicadesa a la vall entre dos cràters. Va respirar fons. De ben segur que feien més de tres-cents metres. Vists de prop, eren enormes, com muntanyes seques i desolades truncades a mitja alçada. Uns grans solcs recorrien les vessants com arrugues de vellesa. Però no eren mostra de decrepitud, al contrari. Eren un tret d’un rostre terrible. Allí a baix, tot era fosc. La llum arribava apaivagada. La manca d’atmosfera convertia la pell d’en Hal en un erm insuportablement silenciós. Res es movia. Mancava l’udol amenaçador de la fi que s’acosta, aquell bram eixordador que ell sentia tan a dins seu. Era com centenars de bèsties desbocades, carregant embogides contra un insignificant bri d’herba, però sense fer el més mínim soroll. Tot era disfressada calma i tranquil·litat hipòcrita. Calia fer el més difícil.

Es va aixecar, va fixar el trepant a la roca i va configurar els robots perquè fessin la seva feina. No es va plantejar cap moviment; ho va fer tot mecànicament. Es dissolia, i ho sabia. Era terrible, però no hi podia fer res. Només actuava com calia. Premia botons, llegia les dades de la pantalla i les processava. Tot era fred càlcul. No raonava res del que feia. No s’hi atrevia. En aquell moment calia no pensar més que en fer la feina i marxar. L’Alice s’escolava de tant en tant pel mur que havia creat per a protegir-se, però la va saber evitar. Es va sorprendre de la indiferència amb què ho va fer. No havia de tenir-ho en compte. Només ficar la bomba i marxar. Només ficar la bomba i marxar.

En una hora el forat va ser prou profund com perquè l’explosió aconseguir desviar el Hal. Va fixar amb cura la bomba al muntacàrregues que els robots acabaven de preparar. Era una robusta grua d’uns quatre metres d’alçada. En certa manera, era elegant i gràcil. Es movia amb suavitat. La bomba esperava. Només llavors va fer-se’n una imatge mental. Un llarg cilindre platejat, encapsulat dins una estructura cúbica. Era una mica més gran que un autobús petit. La seva eficàcia estava fora de tot dubte. Rebentaria amb una força infinita i s’enduria a l’infern tot el que gosés ser davant seu. Li havia semblat apreciar un batec de cor en la seva superfície metàl·lica.

Va mirar enrere i va veure la Terra, fosca, amb el sol escalfant-la per la banda oposada. La va sentir cremant-li les espatlles, la va sentir insuportablement feixuga sobre seu. I en aquella irracional espera, aquella enorme bola de blau noble, sembrat de terra i rosegat per núvols, li va semblar bonica i dolça. Com una mare atenta. La Terra no perdia l’esperança, però ell sí.

No podia accionar la bomba. No n’era capaç. L’espantava la necessitat d’aquell acte terrible. Però no era qüestió de valor; sabia que era un covard, i també que no hi tenia res a veure en aquell moment. Tothom l’havia suposat capaç per realitzar amb èxit aquella missió, i de fet ho era. Una tasca relativament simple, sense la Terra a l’esquena. Era ben senzill fixar el trepant a la coordenada correcta, supervisar que el forat fos l’adequat i fer descendir la bomba. Però alguna cosa anava malament. Algunes vetes d’un material dur, probablement un metall, havien desviat prou el trepant com perquè hagués de corregir el forat. Hauria de tornar a començar. Hi havia temps, però per a ell era massa tard.

Mai havia tingut esperança, però s’havia cregut capaç d’acabar. Ara sabia que no ho era i no se’n va sorprendre. Era natural. Molt pocs haguessin pogut fer com si res; assumir l’inassumible i salvar la Terra. Era un tràngol impossible de superar.

Però, abans que tot acabés, va intentar recapacitar. No hi havia volta enrere. No tenia alternativa. Havia de fer-ho. L’Alice ho sabia. L’Alice, de qui s’havia acomiadat sense estimar-la. L’Alice, que el cridava per a somriure-li. Li va semblar massa llunyana i distant. Va plorar quan va entendre, quan va assaborir l’amargor de les coses ja fetes, que no la tornaria a veure. Que tot estava fet, encara que no en fos capaç. No podia triar i mai havia pogut fer-ho. Tornar a configurar l’ordinador i el trepant només requerien accions mecàniques i insensibles. No li caldria pensar, i tampoc li convenia. Ja era massa tard per a qualsevol altra cosa.

I en comprendre-ho, en sentir les llàgrimes a la galta, les pessigolles als llavis i el sabor salat de l’amargor, es va rebel·lar. Va ser senzill, però li va caldre tot el mancat valor que creia tenir. Es va rebel·lar contra la Terra, contra els deu mil milions d’ànimes que l’esperaven. Va decidir dir-los “no”. Ho sentia, però no era un heroi, i era incapaç de ser-ho. Hauria preferit assassinar un centenar de persones abans que això, abans d’haver de renunciar a tot el que estimava. Però no podia fer altra cosa. La responsabilitat l’havia destrossat. Ara sabia amb perfecta claredat que ningú hauria pogut suportar una missió semblant. Era molt pitjor que aniquilar i destruir. Matar requeria la valentia d’ignorar la culpa. Allò era molt pitjor. Es tractava de salvar de la destrucció a la humanitat sencera. Requeria la valentia de suportar el saber, el conèixer i l’espectativa creada. Havia de respondre a l’esperança màxima, la de tot un món. L’havien fet miques. No havien tingut cap contemplació d’enviar-lo a la perdició, en aquella màquina infernal. L’únic que volia era sobreviure, obeir el seu instint més primari. Quan en Hal es va endur totes les restes de la maltractada racionalitat només li van quedar impulsos. Impulsos primaris, però encara humans. Havia de sobreviure, i estimar l’Alice.

El forat era un clau roent al cor d’en Hal. La bomba estava preparada. Només calia la seva ordre. La va ignorar. Aviat a la Terra s’adonarien que alguna cosa anava malament. Ja era massa tard. Va entrar al pàl·lid transbordador i es va asseure davant la taula de comandaments. Va sospirar i va assumir la culpa. Era molt més senzill que fer-se càrrec de la humanitat. En certa manera els estava matant a tots, però feia temps que s’havien suïcidat. Estaven condemnats i prou. No tenia temps per a pensar-hi. Amb gran serenitat va agafar els comandaments i amb suavitat va fer enlairar la nau. Tornava enrere.

En Hal va entendre la seva victòria i va deixar d’udolar. Ara reia embogit, sense obeir més que a la seva insaciable set d’armageddon. La fi del món es diria Hal, i tots ho sabrien. El va contemplar un últim cop en tota la seva bellesa. En aquell moment d’extremada calma, d’alliberament, tot li va semblar d’una delicadesa infinita. Per fi, d’una vegada per totes, l’univers cobrava sentit. Entenia el sentit de la vida, i es dirigia a satisfer-lo.

Només la va tenir a ella al cap en les dues hores que va trigar a tornar a l’estació espacial. Encara rodolava al voltant de la Terra amb plena tranquil·litat. Era una estructura circular, blanca i pura, que ballava estimant l’esfera mare. Ara tots sabien que havia fracassat. No només que alguna cosa anava malament, sinó que tot estava perdut. Ningú s’hi va comunicar. Els humans havien entès que ja no es podia fer res i a la fi van perdre l’esperança. Però no ell. El transbordador va entrar amb suavitat a la bodega de càrrega de l’estació i al cap d’una estona es van silenciar els motors. Alguns havien anat a veure’l arribar. No li van dir res. Estaven bocabadats, amb la boca desencaixada. No podien entendre’l, i somreia. Però no li van dir res. No valia la pena. Ell va començar a córrer, més i més lliure, i es va posar a cridar. “Alice!”. Havia de ser a la sala de controls, però no n’estava segur. “Alice!”. L’espera se li va fer eterna. La suor li corria pel front i per l’esquena, però no importava. “Alice! Alice”. Potser el sentia. Sabia que, malgrat tot, encara l’estimava. Sabia que l’entenia. “Alice! Alice!”

I a la fi la va trobar, dreta, una mica allunyada de la multitud de científics i operadors que restaven silenciosos a l’enorme sala de control. Entrar-hi va ser com saltar al buit. El sostre s’elevava a més de trenta metres sobre el cap, i les enormes pantalles que monitoritzaven tant el lloc d’impacte com en Hal eren a més de setanta metres, just a l’altra punta de la sala. Tot era ple de monitors i teclats, fileres de taules i cadires, papers desendreçats i mostres de desesperació. L’Alice el mirava. Sens dubte, encara l’estimava. Plorava. Mai l’havia vista plorar, i ara ho feia. Però no deixava d’estimar-lo, tot i la tristesa en el rostre i el cansament als ulls. Es va adonar de la situació, just quan va arribar davant seu i la va abraçar. Ara entenia què havia fet. “Alice!”

- T’estimo.

- Oh, Déu meu.