Declaración de intenciones

Este blog surge como continuación al anterior “Filósofos, poetas, charlatanes y silencio” que tenía en Blogspot. Por cuestiones de presentación, decidí migrar a WordPress, aunque el proceso fue más largo de  lo que hubiese querido. En fin, aquí estoy de vuelta.

La cuestión del idioma no tiene, de momento, una solución clara. Ni tengo intención de renunciar al catalán, que es mi lengua materna (por si eso tuviese algun valor), ni me veo privado de escribir en castellano. Iré publicando en el idioma que surja. Soy consciente de las dificultades que esto puede ocasionar, pero en fin, qué le vamos a hacer. Creo que es mejor así.

Mi intención con este blog es la de colgar los pequeños artículos y relatos que vaya escribiendo. Es posible que acabe publicando alguna crítica cinematográfica. En cualquier caso, la temática oscilará siempre en un ámbito filosófico. No pretendo publicar más que aquellas excrecencias literarias que vaya escribiendo; jamás tendrá un cariz más emocional que el que expresen mis cuentos. No será una Efeméride donde cuente lo que me vaya ocurriendo, ni colgaré nada que no sea de estricta creación mía o de mis amigos.

No tengo un ritmo fijo de publicación ni de escritura, pero intentaré actualizar el blog periódicamente.

Un saludo

Sense fi

No va mirar enrere mentre s’allunyava de la estació espacial. Però sabia que era allà, expectant, mirant-lo, mig amb esperança, mig amb por. Era, de fet, l’última esperança, i per a això l’havien preparat. La Xina no havia donat suport a la iniciativa, ni al fet que el pilot fos canadenc, però tots sabien que no hi havia temps i van haver d’acceptar. Tots sabien del perill a què sempre havia estat sotmès el planeta, però mai li van parar prou atenció. Ni diners, ni temps, i ara era massa tard. Res havia pogut desviar l’implacable meteorit que s’acostava a la Terra, ni els milers de caps nuclears, ni els miralls d’ones, res. I el temps havia passat. Segons els càlculs, el lloc d’impacte era una zona deshabitada de la Patagònia. Però els efectes serien devastadors. Ningú s’atrevia a qüestionar que si res evitava la catàstrofe, la raça humana s’extingiria. La Lluna segurament sobreviuria, però les colònies que hi estaven construint encara no eren operatives.

I allí era ell, en el més ràpid dels transbordadors que la NASA i l’Agència Espacial Europea havien pogut fabricar, amb el trepant més potent i la bomba nuclear més poderosa. Tot depenia de la seva determinació i de l’eficàcia de l’equip de freds robots que l’acompanyaven. Havien de foradar el meteorit, instal·lar la bomba i esperar que la roca s’esmicolés o, com a mínim, variés prou la seva trajectòria com per allunyar-se de la Terra.