Conte burgès

En Pere Pujols era un home com cal; atenia els clients de la carnisseria al matí, prenia el cafè a casa amb la seva esposa i se n’anava a dormir a les nou. Gaudia, sense pensar-hi massa, en el seu ordre, el tarannà impol·lut de la seva existència, calmada, plàcida i tranquil·la. Cap clienta sobrevivia a la seva mirada inquisitorial; la seva carnisseria no era per a obrers i bruts camperols, sinó per a gent de bé, evidentment educada polida, i grassa. Compraven enormes talls de pernil ibèric només per fardar, i ell es delia ridiculitzant-les en silenci. Eren estúpides, terriblement hipòcrites i buides.

Una nit no es va trobar bé. Li ho va dir, en una de tantes converses insubstancials, a la seva insulsa dona. Van acordar, sense esma, avisar el metge el dia següent. A les vuit, en Pere Pujols ja era al llit. Va veure’s a desgana el got de llet calenta que la estúpidament sol·lícita muller li va portar i no es va molestar a acomiadar-se. No estava d’humor.

No es va despertar, però aviat va notar una rara sensació, com d’inconsistència. Era desagradablement nou. No hi va voler pensar, però bé sabia que aviat s’adonaria que havia perdut el cos. I, Déu meu, en Pere Pujols va cridar aterrat, va esbufegar i es va desesperar fins gairebé perdre el sentit. Una situació desconeguda, que no podia controlar. Maleït sia, havia perdut el cos, i no era una cosa de les que passen cada dia.

Al cap d’unes hores va aconseguir-se asserenar i va observar, per primer cop a la seva vida, l’entorn. Seguia existint, certament, però d’una forma totalment diferent. No era al llit, ni enlloc; El món li va escaure molt feixuc d’aquella manera, tant enormement consistent, complet i ordenat. Era com mirar des d’una finestra un paisatge de distàncies cambiants; ara era a milions d’anys llum de la terra i ara a escassos centímetres de la berruga a la barbeta de la seva dona. Podia mirar a tot arreu i enlloc alhora; però no era pròpiament enlloc. Sense cos, evidentment.

Aviat va entendre aquell estat com una extravagant, i per primer cop agradable, lucidesa. Al temps que era, entenia, sense traves però amb dificultat encara. Poc a poc va decidir-se per recuperar el cos, tot sabent que no seria gens senzill. Intuïa, sense saber perquè, que havia de fer-ho. D’entre les moltes possibilitats que se li plantejaven per a resoldre la situació, la més assequible li va semblar la de fer-se entendre per la seva dona. Ara que no tenia cos, la seva existència es reduïa a un significat, localitzat, de moment. Així que l’única forma de garantir l’existència era fer-se entendre i raure per sempre més en la consciència d’algú físic. No l’importava haver de conviure amb les estúpides idees d’aquella dona; era la més propera.

La millor forma de fer-se entendre era situar-se al periòdic, que ella llegia cada tarda a l’hora del te. Al costat dels successos internacionals, enmig de la gana a l’Àfrica i les pluges a l’Índia, allí, en Pere Pujols esperava la seva hora. Ben puntual, amb la tassa de sanefes vermelles a la mà, la muller va començar a fullejar el diari. I quina decepció en adonar-se que va ser incapaç d’entendre’l. El va llegir dos cops, fins i tot tres, amb cara estranyada. Tan familiar i alhora tan llunyà; la dona no va aconseguir esbrinar de què parlava aquella columna.

No l’havia entès. Era una idea lliurada a la realitat. En Pere Pujols es va desfer del nom i dels records, de res li servien ja, tot i que tampoc havia decidit fer-ho. Aviat es va sentir plenament calmat i serè. I lliure, molt lliure, enmig un mar cada cop més familiar i conegut. Al cap i a la fi, ell era un home. Sense cos, cap sentit tenia conservar particularitats. S’acostava poc a poc a tots i cadascun dels individus que eren com ell. En Pere Pujols és un home; l’home, al cap i a la fi.